Sé que molts em prendreu per boig, o que pretenc fer-vos una broma. Però no és així. Jo sóc un gran observador de la vida, de la realitat, i sota la realitat quotidiana hi ha misteris, ressons, centelleigs d' altres realitats més subtils, fora de l'abast de les vistes acomodades i superficials.
Jo, gràcies a la meva capacitat d'observació i anàlisi, he anat desenvolupant aquesta teoria amb els anys i al final la veritat s'ha mostrat davant dels meus ulls al principi escèptics. Encara no goso qualificar aquesta revelació com a divina, però gairebé, gairebé.
Gràcies al nostre lloc, tot i que no estan convençuts de la meva visió, us podré argumentar diversos fets que avalen la meva teoria dels gats extraterrestres, fruit de l'estudi i la dilatada convivència amb aquests éssers.
El gat i la civilització
Com i quan van arribar els gats a la Terra és encara un misteri indesxifrable. Però el que sí que sabem cert és l'època i el lloc on es va iniciar la convivència entre l'home i el gat.
A l'antic Egipte dels faraons va ser el moment i el lloc on les dues espècies van entrellaçar els seus destins per sempre, o fins que els gats optin per culminar la seva invasió i decideixin què fer amb nos altres.
Perquè el que tinc molt clar és que els gats són éssers alienígens invasors. El que passa és que són molt còmodes i no els agrada afanyar-se. Però el fet que fos Egipte, un lloc desèrtic, el lloc escollit pels gats per contactar amb l'ésser humà ens proporciona una primera pista tan subtil com sòlida. On trobarien els gats més sorra que al propi desert?
El gat, la reialesa i la divinitat
Hi ha múltiples exemples en què els gats eren considerats membres de la cort, i fins i tot éssers emparentats amb els déus. El mateix Egipte o Siam van ser proves fidedignes del que afirmo.
No obstant això, els gats aviat es van adonar que aquesta situació era potencialment perillosa per a ells, si només es relacionaven amb les monarquies. La raó va ser que aquelles antigues reialeses tendien majoritàriament a tiranitzar, subjutjar i aprofitar-se dels seus súbdits. Al contrari del que passa amb les monarquies actuals, ja que totes són sostenibles, i no ostenten privilegis.
Però aquella era una altra època i els gats, que no tenien ni un pèl de ximples, es van adonar que el despotisme constant finalment acabaria malament per als qui l'exercien i el seu entorn. Per tant, van decidir adaptar-se i ocupar totes les escales socials per evitar problemes futurs.
I aquí hi ha un altre tret fonamental que assenyala i delata la procedència extraterrestre dels gats: ells sempre defugen i abominen dels problemes, al contrari que els humans i la resta de fauna terrícola que es complauen a buscar-los.
En els punts següents mostrarem alguns exemples palmaris de la meva afirmació.
Els gats no es desnonen
Algú ha vist alguna vegada que desallotgin un gat de casa seva? Jo no. Desafortunadament he observat en multitud d'ocasions les tristos imatges de famílies desnonades de casa seva. Fins i tot confesso que jo mateix he patit aquesta brutal, degradant i escarnissadora experiència.
Ocasionalment he vist imatges en què algunes d'aquestes desgraciades famílies eren acompanyades per un gosset, desnonat també. Però no he observat mai un gat en aquesta terrible tessitura.
El motiu, sens dubte, és que els gats s'amaguen sota el llit en el moment del violent desallotjament per part de les forces policials que ens obliguen a complir la llei. I això és perquè els gats són conscients que el llit és l'únic element intocable i inembargable d'un habitatge. A més, per què acompanyar la família en aquella situació atzarosa i problemàtica, si a casa s'està tan còmode?
Els gats no palmen a les massacres
L'art cinematogràfic reflecteix amb total realisme la vida tal com ésI estic segur que vos altres també haureu observat que a les pel·lícules i sèries televisives de gènere policial i crims, mai no surt un gat assassinat. Sempre és el gos el primer que mor en intentar la defensa de la família davant la intrusió d'un sinistre assassí en sèrie a la llar.
No obstant això, si a l'escena surt un gat, aquest s'escapoleix per una finestra o s'amaga sota el llit. Els gats detesten els problemes, per aquest motiu tornen quan els policies són a les llars de les matances complint el seu deure esgarrifós. Això no és obstacle per observar que en aquell instant la casa ja és segura per al felí. També solen aparèixer, mai abans, quan la noia se salva després de ser abatut d'alguna manera el criminal.
Són els gats animals de companyia?
La qüestió és: els gats ens acompanyen o som nos altres els qui els acompanyem a ells?
Un gos si ens veu tristos ve immediatament a consolar-nos amb lametons, gemecs, i es conduïx de la nostra tristesa. Un gat vindrà si li dóna la gana, però més aviat perquè li rasquem el llom o la panxa, o bé senti una mica de fred i requereixi la nostra calor corporal per sentir-se totalment còmode.
Els animals comuns ens serveixen d'alguna manera: ens defensen o pasturen els nostres ramats, ens alimenten amb les carns, la llet o els ous; fins i tot experimentem amb alguns com passa amb les rates. No obstant, els gats estan per sobre d'aquestes servituds. Ells van a la seva.
Per aquest motiu fingeixen fer-nos companyia, en especial als avis, sobre les cames del qual es passen hores davant la tele, robant-los calor i esperant heretar algun bon pessic més aviat que tard.
La higiene delata els seus orígens interestel·lars
Els gats, això sí, són molt nets. I aquesta qualitat els diferencia nítidament i històricament dels diferents habitants autòctons del nostre planeta. Inclosos els éssers humans.
Un exemple fefaent és el palau de Versalles, mastodòntic edifici que a l'època de la seva construcció no tenia lavabos. Tanmateix, milers d'anys abans els gats feien les seves deposicions a l'asèptica sorra del desert. Fins i tot avui dia continuen realitzant el mateix a la parcel·la sorrenca de les nostres comunes llars, en les quals nos altres paguem la hipoteca, renovem la seva sorra, i els donem de menjar i beure. Mentre ells viuen i dormen el que els dóna la gana, de franc.
Els còmplices dels gats
Una vida tan regalada com la que gaudeixen els gats seria impossible sense l'aquiescència i el finançament de poderoses entitats econòmiques que es guanyen la vida gràcies a ells. L'exemple més evident és el dels pèrfids fabricants de sofàs.
Per què no utilitzen materials per construir els seus mobles a prova de les ungles facineroses dels felins? La tecnologia humana ha descobert fa temps materials immunes a les ratllades, com ara la cota de malla, el kevlar o la fibra de carboni. Per què aquesta insensata insistència a utilitzar materials esponjosos i suaus per cobrir les estructures dels mobles?
És que potser hi ha un acord no escrit entre els fabricants i els gats, perquè els felins facin malbé i esfilagarsin immisericordis els cants de les estructures inferiors d'aquests mobles als quatre dies de la compra d'un nou i costós sofà?
Sé que queden aquesta i moltes més preguntes sense resposta, i que hi haurà opinions dividides sobre l'origen còsmic, o no, dels gats.
Serà necessària molta més investigació sobre aquest tema, i que les persones que sospitem el mateix ens proporcionem informació i suport mutu.
Les set vides del gat
Aquesta és una frase feta popular, però jo ho he vist amb els meus propis ulls.
L'any 2001 jo tenia una jove gata siamesa, el nom de la qual era Mimi. Un dia es va enfilar al balcó de l'estenedor i va caure al buit des de quatre pisos a un pati interior. Ens vam adonar a l'instant del succés i vaig baixar a buscar el gat amb la certesa de recollir-lo difunt. Encara era viu, però molt malferit. Immediatament la portem al veterinari, que ens va dir que molt probablement moriria perquè s'havia fracturat el maluc per diverses parts i molt possiblement tindria lesions internes greus. No li va receptar res ni li va dispensar cap calmant.
Molt entristits vam recollir Mimi, convençuts de la seva imminent fi. No obstant això, abans de sortir per la porta el veterinari va dir: "Amb els gats no se sap mai, com sempre cauen drets…".
Ja a casa, vaig acomodar la meva siamesa en una palangana gran plena de serradures i li vaig col·locar una estufa d'infrarojos molt propera perquè dins del seu estat estigués el més còmoda possible. Vaig passar tres dies i nits al costat de Mimi, proporcionant-li aliment i aigua. Tot just menjava, i el pobre animal romania en aquell recipient sense moure's per res. Jo canviava totes les serradures cada vegada que l'embrutava mínimament. Al cap de tres dies va sortir de la palangana per si sola i es va dirigir treballosament al seu recipient amb sorra de gat.
Al cap de set dies passejava a poc a poc per l'habitació. Set dies més tard estava normal. Van transcórrer quinze jornades més i Mimi corria i s altava com si no li hagués passat mai res.
Avui dia, any 2016, Mimi viu amb la meva filla. Sempre que la veig es refrega afectuosa contra mi. Em refereixo al gat, no a la meva filla.
És possible que aquesta mena de súper-poder regenerador passi amb qualsevol altre ésser d'origen terrícola? Em pregunto.
Un temor i un prec
Que els gats ens han colonitzat és un fet irrefutable, encara que momentàniament estiguin calmats. Això no obstant, passa una cosa que m'omple de por: des de fa algunes dècades, i després de milers d'anys anteriors de conviure junts sense problemes, als gats actualment se'ls esterilitza per decisió dels humans.
Provocarà això que, en legítima defensa, els gats passin abruptament de la silent fase colonitzadora a la definitiva invasió? Ens esterilitzaran a nos altres si això passa? No seria estrany, perquè no imagino cap ésser de la galàxia a qui li entusiasme que practiquin amb ell aquest tipus de cirurgia i perdoni l'acte.
Per acabar, un prec… Per favor els lectors que coincideixin amb la meva teoria envieu-me els vostres comentaris, experiències i suport.
D' altra banda, cal ser equitatius, les persones que estiguin en desacord amb la meva teoria del gat còsmic doneu-me raons en sentit contrari i mostreu-me els punts prims dels meus arguments. Demostreu-me que estic equivocat i que els gats, tal com opinen els meus companys del nostre lloc, són afectuosos i excel·lents mascotes, tot això sense ànim d'heretar els nostres béns i robar la nostra calor corporal.
