Prové d'una àmplia subfamília de rosegadors, el hàmster xinès és el més utilitzat com a animal de companyia a tot el món per la seva mida reduïda i la seva cura fàcil. Continua llegint per saber-ho tot del Hàmster Xinès.
Origen
El Hàmster Xinès prové com bé el seu nom indica dels deserts del nord-est de la Xina i Mongòlia. Aquesta raça de hàmster es va domesticar per primera vegada el 1919 i la seva història va començar com a animal de laboratori. Anys després van substituir el hàmster xinès per races més fàcils de cuidar i va ser llavors quan es va començar a popularitzar com a mascota.
Aparença física
Es tracta d'un rosegador allargat i prim que té una petita cua prèssil d'1 centímetre. Té una certa semblança al ratolí comú encara que aquest fa uns 10 o 12 centímetres com a màxim, pesant així uns 35 o 50 grams.
Els ulls foscos, les orelles obertes i la seva innocent mirada fan de l'hàmster xinès una mascota apreciada. Presenten cert diformisme sexual ja que el mascle sol ser més gran que la femella i mostra uns testicles una mica descompensats per al seu petit cos.
El hàmster xinès sol ser de dos colors, marró vermellós o bé marró grisenc encara que molt poques vegades apareixen exemplars de color negre i blanc. Observem línies a les parts superiors del cos així com una franja negra des del front al llarg de la columna vertebral, finalitzant a la cua.
Comportament
El hàmster xinès, un cop domesticat és una mascota ideal que no dubtarà a pujar a les nostres mans o mànigues i gaudir així de les nostres carícies i cures. Són animals molt intel·ligents i juganers que gaudeixen del contacte amb el propietari.
Són una mica impredictibles cap a membres de la seva mateixa espècie ja que poden tornar-se territorials en estar acostumats a ser animals solitaris (és poc recomanable ajuntar grups que no siguin del mateix sexe). Hem de vigilar si mantenim grans grups perquè es poden produir agressions o disputes.
Alimentació
Al mercat trobaràs multitud de productes de diferents marques que inclouen llavors variades per alimentar el teu hàmster xinès. El contingut ha d'incloure la civada, el blat, el blat de moro, l'arròs i l'ordi. Han de ser aliments rics en fibra i pobres en greix.
Pots afegir a la seva dieta fruites i verdures com ara cogombre, tomàquets, carbassó, espinacs o llenties així com pomes, peres, plàtans o préssecs. També hi pots afegir petites quantitats de fruits secs com avellanes, nous o cacauets. En el cas de cries, mares gestants, mares lactants o ancians podem incloure a la seva dieta civada amb llet.
A la natura s'alimenta d'herbes, brots i llavors i fins i tot insectes.
Hàbitat
Els hàmsters xinesos són animals molt actius i per això han de comptar amb una gàbia de mínim 50 x 35 x 30 centímetres. La seva gran afició per enfilar-nos ens porta a buscar una gàbia de dos pisos, utilitzar joguines penjades, una roda àmplia i fins i tot un recorregut perquè es pugui divertir quan no hi estiguem.
Mal alties
A continuació us oferim un llistat amb les mal alties més comunes del hàmster xinès:
- Tumores: A edat avançada és probable que el teu hàmster pateixi l'aparició de tumors.
- Canibalisme: Si el nostre hàmster xinès pateix mancances proteiques pot recórrer al canibalisme amb els seus propis nadons o amb membres del seu mateix hàbitat.
- Poces i polls: No ens hem de preocupar especialment de l'aparició d'aquests insectes si viu a l'interior.
- Paràlisi de les potes del darrere: Si ha patit una caiguda important, el hàmster pot mostrar paràlisi de les potes del darrere a causa del xoc encara que normalment torna a recuperar la mobilitat després del repòs.
- Pneumònia: Si el teu hàmster està exposat a forts corrents d'aire o temperatures baixes pot ser que pateixi pneumònia, la qual pots identificar per hemorràgies nasals. Proporciona-li un entorn càlid i relaxat per a la seva recuperació.
- Fracturas: Després de patir un cop o una caiguda el nostre hàmster pot fracturar-se algun os. Normalment en un període de 2-3 setmanes sol curar-se per si mateix.
- Diabetes: Molt comú si no l'alimentem correctament, també pot aparèixer per causes hereditàries.
