El degu com a mascota - Origen, característiques i cures

Taula de continguts:

El degu com a mascota - Origen, característiques i cures
El degu com a mascota - Origen, característiques i cures
Anonim
El degu com a mascota
El degu com a mascota

Si estàs pensant en tenir un degu com a mascota, has de saber que pots adoptar-los fàcilment en centres que rescatin animals exòtics o en protectores de animals especialitzades en rosegadors. Així mateix, hauràs de trobar un bon veterinari especialitzat en la salut i comportament d'aquests animals, ja que no són gaire comuns a les nostres llars.

En aquest article del nostre lloc us mostrem què has de saber abans de tenir un degu com a mascota, perquè l'arribada del nou membre a la família sigui el més fàcil possible.

Característiques físiques del degu

El degu (Octodon degus) és un rosegador de mida petita, una mica menor que una rata domèstica (Rattus norvegicus), encara que amb una longevitat superior a elles, d'uns 10 anys. Són de color marró, amb el ventre una mica més clar, tenen una cua llarga i escamosa acabada en un plomall de pèls. Cap al final de la primavera solen mudar el pelatge.

Els seus ulls són petits i negres. Les orelles són grans i s'embruten fàcilment, solen tenir comportaments d'empolainament entre els diferents membres d'una família per mantenir-les netes, ja que individualment no poden. Tenen els dents d'un color taronja molt brillant, si la coloració canvia pot ser senyal de mala salut. Tenen bigotis llargs que els serveixen per orientar-se.

Tant les potes davanteres com les del darrere tenen cinc dits, un sempre més curt, que els ajuda a subjectar petits objectes. A les plantes tenen unes protuberàncies que també els facilita agafar l'aliment.

El degu com a mascota - Característiques físiques del degu
El degu com a mascota - Característiques físiques del degu

Origen del degu

El degu és originari de Xile Habiten els vessants dels Andes, des de les zones més baixes fins a una gran altitud. Viuen a petits grups familiars, ja que són animals molt sociables. Conviuen tots junts en un conjunt de túnels que construeixen sota terra. Per alimentar-se surten a l'exterior, el seu aliment preferit són les herbes verdes, escorces de plantes, fruits i llavors. A diferència de la majoria de rosegadors, el degu és un animal diürn, per la qual cosa els seus moments d'activitat seran durant el dia.

Caràcter i comportament del degu domèstic

Els degús són animals extremadament sociables i juganers, per la qual cosa són ideals com a mascotes, però és molt important no tenir un únic degu, doncs acabaria deprimint-se i mostrant conductes agressives cap a l'ésser humà. A més, són menys longeus perquè acaben desenvolupant conductes deletèries(agressivitat autodirigida) i problemes de salut.

Tenen comunicació oral i corporal. Hi ha una sèrie de comportaments que podem observar als nostres degús, cal conèixer-los per saber què és normal i què no ho és:

  • Pel eriçat: és un senyal de alerta, apareix quan alguna cosa els ha espantat, és habitual durant els primers dies d'un degu nou a casa nostra.
  • Protegir-se després de la cua: aquesta posició en un senyal de submissió o comportament defensiu.
  • Correr, s altar o rebolcar-se: són comportaments de joc i és sa i natural que els realitzin.
  • Dormir amuntegats: si tens diversos degús, és normal que dormin tots junts, uns a sobre de altres.
  • Empènyer: ocasionalment podràs observar que dos dels teus degús comença a empènyer-se mentre estan en posició vertical. Significa que els teus degús estan discutint, és normal, forma part de la seva etologia i no has d'intercedir.
  • Xasqueig de dents: quan un degu fa això, està mostrant una conducta agressiva, perquè alguna cosa li ha molestat.
  • Cocleo: és un so característic realitzen les mares als seus fillsi serveix per trucar-los.
  • Grunyits: el degu està enfadat.
  • Chillidos: els crits aguts de curta durada és una forma de comunicacióentre degús.

Alimentació d'un degu domèstic

Hem d'alimentar els nostres degús amb un pinso específic per a la seva espècie però, si no el trobem, podem donar-los pinso per a conill o xinxilla. En estat salvatge, el degu s'alimenta d'herbes, flors, grans i vegetals. Per tant la dieta ha de ser complementada amb verdures, herbes i flors com fulles de pastanaga, de nap i remolatxa, bledes, escarola, api, enciam, espinacs, trèvol, gespa, dent de lleó i verdures silvestres. La col i els tubercles sóntòxics per als degús. Per augmentar la ingesta d'herbes els podem oferir fenc.

Com golosines li podem donar fruits secs, només esporàdicament. Mai no donarem sucre a un degu, ja que tenen tendència a la diabetis. Has de tenir cura de no sobrealimentar els teus degús, si comencen a amagar menjar és molt probable que això estigui succeint. És sa i normal que mengin els seus propis excrements (coprofagia), els ajuda a absorbir vitamines del grup B i K.

El degu com a mascota - Alimentació d'un degu domèstic
El degu com a mascota - Alimentació d'un degu domèstic

Necessitats del degu domèstic

Potser una de les necessitats més importants per als degús són els banys de sorra Mai no hem de mullar o ensabonar el nostre degús, malmetríem la seva pèl i la seva pell. És recomanable que els banys de sorra formin part de la rutina diària que tinguis amb aquestes mascotes. Oferir-los un bol amb sorra durant trenta minuts al dia seria ideal per a ells.

Respecte a l'habitacle, és millor una gàbia a una urna, ja que s'aireja millor el recinte i poden utilitzar els barrots per a enfilar-se i jugar. Si teniu diversos nivells els vostres degús gaudiran més encara, però el terra no ha de tenir reixetes, ja que les seves potes podrien danyar-se. El substrat a utilitzar ha de ser un específic per a rosegadors de bona qualitat, mai sorra per a gats, ja que podrien desenvolupar afeccions respiratòries i, a més, els degús són propensos a aquest tipus de patologies.

El enriquiment ambiental és molt important, els degús són animals molt actius i intel·ligents, per la qual cosa necessitaran reptes diaris. Una roda, túnels i un niu han de ser presents a la gàbia, sempre els podem construir nos altres mateixos, amb petites caixes de cartró, rotllos de cuina, etc.

En relació amb el maneig del degu, el primer que hem de saber és que no podem agafar-lo per la cua, doncs podria desprendre's del cos. Aquesta és una estratègia que tenen els degús salvatges per alliberar-se d'un depredador. La cua mai no tornarà a créixer, el degu la rosegarà per tallar l'hemorràgia però, malgrat això, l'hem de portar al veterinari.

Com amb qualsevol animal, mai no l'hem de tocar si no vol, per respecte i perquè podria tornar-se agressiu. En lloc d'això, hem de positivar les nostres interaccions amb ells, donant premis i mai assetjant-los.

El degu podria ser la mascota perfecta, però com totes, necessita cures i tracte específic.

Recomanat: