Els agapornis s'han convertit en una de les aus que més sovint es troben a les nostres llars. El seu color, la seva bellesa, i aquest sobrenom d'“inseparables” que tant ens agrada, els fa tan apreciats com antany fossin els canaris.
Però l'arribada de qualsevol au, exòtica o no, ens posa davant de situacions noves que de vegades no estem acostumats a enfrontar. el nostre lloc intentarà ajudar a distingir situacions patològiques de les que no ho són, ia manejar-nos en el cas que el nostre agapornis tingui diarrea, al següent article t'expliquem les possibles causes que la provoquen
No sempre és diarrea, encara que ho sembli
Pot que notem que hi ha excrements més líquids del que és habitual al nostre agapornis al terra de la gàbia i ho identifiquem com a diarrea, encara que no sigui així.
Les evacuacions cloacals en aus es componen d'una part verdosa (poden variar de color si prenen pinso, són la femta real), una part blanca (urats, sals minerals), i una part líquida(l'orina). Tot surt a l'exterior a través de la claveguera, el lloc on convergeixen l'aparell urinari, digestiu i reproductor.
Hi ha moltes situacions comunes que poden liquar les dejeccions, atorgant-los un aspecte similar al que tindrien la femta diarreica, però que obeeixen a una causa de vegades tan senzilla com l'augment d'ingesta d'aigua a la dieta. Així que, abans d'afirmar que el nostre agapornis té diarrea, hem de reflexionar sobre possibles canvis a la seva vida:
- L'estrès: pot ser provocat per un canvi de localització dins de la llar o, per exemple, la separació d'algun company (mort o arribada a casa d´un nou individu). L'estrès més agut potser es detecti a la visita al veterinari. Ens demanaran que no retirem els diaris de la gàbia, o la base que tinguem posada per comparar la femta anterior a la consulta amb què emeti, ja que segurament sempre siguin pràcticament líquides, anormals, sense que per això hi hagi cap patologia digestiva.
- Més aportació líquida a la dieta: per exemple, més fruita o més aliment a base de fulla (especialment enciam).
Si el nostre agapornis té símptomes generals de mal altia (apatia, anorèxia…) a més de femta aparentment diarreiques, o localitzem restes de femta al voltant de la claveguera, tacant les plomes, segurament tingui diarrea autèntica, i serà hora de buscar les causes, tenint en compte que encara que sigui lleu, la diarrea pot deshidratar ràpidament a un animal tan petit, i segurament el nostre agapornis necessiti ser ingressat per a un tractament de suport (mantenir aportació de fluids i calor) fins que el procés estigui controlat.
Diarrees d'origen parasitari
Existeixen molts paràsits que poden afectar el nostre agapornis, però bàsicament, tres que puguin produir diarrees:
- Giardias: Són paràsits unicel·lulars flagel·lats (es mouen mitjançant un flagell), típic en col·lectivitats, i que poden provocar diarrea sense major alteració de l'estat general del nostre agarpornis. El nostre veterinari el diagnosticarà per observació directa al microscopi de femta fresca, i ens pautarà albendazol o fenbendazol (encara que alguns opten per un antibiòtic amb acció contra giàrdies, el metronidazol) durant diversos dies. Cal vigilar la resta d'agapornis si conviuen amb més, ja que és força contagiosa, i ens exigiran una neteja a fons de la gàbia i assecar acuradament totes les superfícies, ja que les giàrdies prosperen en zones humides.
- Coccidios: altres paràsits unicel·lulars, i molt contagiosos, encara que més típics d' altres aus com els canaris o caderneres. Provoca una diarrea gairebé sempre hemorràgica, acompanyada de signes generals de mal altia (anorèxia, abatiment, plomatge eriçat i de mal aspecte, pèrdua de pes…). La coccidiosi s'encomana mitjançant el contacte amb excrements d'animals mal alts, així que de nou separar les aus si n'hi ha més d'una, i una desinfecció a fons, són fonamentals. El diagnòstic es fa també per observació directa amb el microscopi, i el nostre veterinari ens pot prescriure diferents fàrmacs: sulfadimetoxina, sulfaquinoxalina, metronidazol… Encara que si res funciona potser calgui fer servir diclaruzil o toltrazuril. El tractament es prolongarà diversos dies, podent administrar-se en aigua de beguda, encara que el més segur és directament al bec. La teràpia de suport, és evidentment, necessària en aquests casos de nou.
- Nematodos (cucs): no són molt comuns els anomenats "metazoos" en aus de companyia (sí en els de vida lliure), però depenent de la seva procedència, poden afectar els nostres agapornis. Si la infestació és molt marcada, poden provocar diarrea, gairebé sempre acompanyada de signes inespecífics com pèrdua de pes, plomatge poc llustrós, sang en femta… Responen bé al tractament amb albendazol o fenbendazol, durant diversos dies, tenint l'avantatge d'actuar durant diversos dies i aconseguir eliminar-los a poc a poc, de manera que no obstruiran el trànsit intestinal. Es diagnostiquen per la localització en femta dels seus ous mitjançant l'observació amb microscopi, podent demanar-nos el nostre veterinari femta de diversos dies.
Diarrees d'origen víric
De vegades el nostre agapornis pateix un procés més enllà de la diarrea, però el primer que observem o ens crida l'atenció d'aquesta mal altia és precisament l'aparició de diarrea. Hi ha múltiples infeccions víriques que poden afectar els nostres agapornis, moltes d'elles amb un curs agut i que dóna lloc a la mort en poc temps sense que es pugui fer gaire.
Independentment del virus que provoqui la diarrea, hem de saber que quan aquests en són els responsables, la vida del nostre agapornis està compromesaper lesions que van més enllà de les entèriques.
Els implicats solen ser reovirus, adenovirus, poliomavirus…tots ells solen provocar diarrees hemorràgiques per una enteritis aguda, englobades dins un procés que pot provocar morts fulminants, i que produeixen abatiment i anorèxia. El diagnòstic es fa mitjançant proves específiques laboratorials (PCR en excrements, per exemple), i de vegades s'arriben a perdre moltes vides fins a arribar-hi.
El tractament de tots els virus és simptomàtic, la qual cosa vol dir que ens limitem a proporcionar aportació de fluids i nutrients, manteniment del calor, i antibioteràpia per evitar proliferacions secundàries de bacteris (els antibiòtics no maten els virus, però detenen els bacteris que vulguin unir-se).
La neteja, desinfecció i aïllament de les aus que observem mal altes, són de nou fonamentals per controlar aquests brots. Com gairebé totes les causes de diarrees, és molt més freqüent observar-les en col·lectivitats, per motius obvis.
Diarrees d'origen bacterià
Els bacteris també poden ser responsables de diarrees al nostre agapornis. Dentre elles, les més freqüentment implicades seran:
- Clhamydia psittaci
- Escherichia coli
- Clostridium
- Slamonella
La clamidosi és potser la més destacable, per la seva condició de zoonosi (pot afectar l'home immunodeprimit) i perquè a més d'un quadre de depressió anorèxia, i diarrea a l'ocell, pot provocar signes menys generals, més lozalicats a l'aparell respiratori: conjuntivitis, sinusitis, pneumònies…
El diagnòstic es pot fer prenent mostres de la claveguera amb un hisop, i buscant l'agent causal (Clhamydia psittaci) mitjançant tècniques com ELISA o PCR, però porta massa temps, així que de vegades s'opta per buscar anticossos contra aquest bacteri. Hi ha kitts ràpids disponibles, però el fet que hi hagi anticossos només posa de manifest que han contactat alguna vegada amb aquest bacteri i pot ser que l'hagin repel·lit, així que cal estar oberts a altres possibilitats.
El tractament és a base d'antibiòtics, i és d'elecció la doxiciclina. Una alimentació adequada, teràpia de suport, i cura de les mesures higiènic sanitàries, és de nou principal.
Diarrees d'origen fúngic
Els llevats són els fongs més implicats en les diarrees en aus. Dentre elles, dues són especialment importants:
- Llevat gàstric aviària: un llevat de grans dimensions, que com pràcticament totes, estan de forma natural en el tracte digestiu del nostre agapornis i altres aus. En situacions d'estrès, immunosupressió, mal altia general, tractament perllongat amb antibiòtics… etc, poden créixer de manera desproporcionada originant diarrees. S'identifiquen mitjançant tincions de les mostres obtingudes, i el tractament és a base d'antifúngics (itraconazol, fluconazole o nistatina). Però hem de corregir la causa subjacent que estigui provocant la proliferació desaforada d'aquests llevats.
- Càndides: de nou presents de forma natural en tracte digestiu i mucosa oral. El seu tractament i control són molt similars a la del llevat gàstric aviària.
Altres causes de diarrees a agapornis
De manera menys freqüent, la diarrea pot estar causada per altres motius, a més dels exposats, que citarem breument:
- Cloacolitos: són acúmuls d'urats que formen una petita pedra a la claveguera. Poden donar lloc a femta mal formada, un episodi de diarrea, i després, el contrari.
- Distòcies: retenció de l'ou a la claveguera, sense possibilitat de sortir (massa gran, per exemple). Causa el mateix efecte que un cloacolito.
- Cos estrany en intestí: si el nostre agapornis s'ha empassat una joguina, o algun cos estrany, podem notar una lleugera diarrea, abans de l'absència total de femta per obstrucció de la llum intestinal.
