L'eriçó pigmeu africà, també conegut com a eriçó de ventre blanc(Atelerix albiventris), té el seu origen al nord i centre de Àfrica, estenent-se de manera natural des de la zona sud del Sàhara i Congo fins al Senegal i els grans llacs d'Àfrica del Nord. Tot i això, la seva popularitat com a animal de companyia assolida sobre els anys 90 ha fet que trobem exemplars de l'eriçó pigmeu africà també a Europa, Àsia i algunes zones d'Amèrica Llatina. Degut precisament a aquest auge que va experimentar l'eriçó com a mascota, també es van començar a comercialitzar híbrids entre l'eriçó de ventre blanc i l'eriçó morú, més petits. Tot i això, actualment l'eriçó pigmeu africà ha estat catalogat com a espècie en baix risc d'extinció per la Unió Mundial per a la Conservació de la Natura (UICN) i, per tant, l'exportació d'aquesta espècie del seu país d'origen està totalment prohibida.
Aspecte físic de l'eriçó pigmeu africà
L'eriçó pigmeu africà és un petit mamífer que mesura entre 15 i 20 centímetres de llarg, i 8 o 10 cm d'alçada. Com passa amb altres espècies, un cop assolida l'edat adulta els eriçons varien el seu pes en funció del sexe. D'aquesta manera, els eriçons de ventre blanc mascles acostumen a pesar entre 500 i 600 grams, mentre que les femelles oscil·len els 300-400 g. La resta de característiques físiques són iguals per a tots dos, per la qual cosa aquesta i la zona genital són les úniques diferències entre ells.
Les extremitats de l'eriçó pigmeu africà són tan curtes que quan l'animal es troba en moviment resulta realment difícil veure-les. A les potes davanteres compta amb un total de cinc dits, mentre que a les del darrere només en disposa de quatre. Els seus membres estan perfectament dissenyats per fer de l'eriçó de ventre blanc un excel·lent escalador, nedador i excavador. Tot i la seva mida reduïda, es tracta d'un animal molt àgil i ràpid, capaç fins i tot de trotar. Tot i això, la característica més destacada d'aquest tipus d'eriçó africà és el seu ventre cobert per una suau i blanca capa de pèl La seva cara també sol tenir el color blanc de base, sobre el qual presenta un antifaç molt similar al del ós rentador. El seu musell i nas són punxeguts i en to marró, els seus ulls foscos i les seves orelles arrodonides i més petites que les seves pues.
Encara que en pensar en l'eriçó ens vingui al cap un animal completament ple de pues, com comentem, l'eriçó pigmeu africà només les presenta a la part superior del seu cos, podent arribar fins a les 5.000. Les pues solen mesurar entre dos i tres centímetres de llarg, estan compostes de queratina i no estan afilades, per la qual cosa no fan mal en tocar-les. El mantell de pues sol descansar enganxat al cos de l'eriçó, en cas de veure'l aixecat voldrà dir que l'animal se sent amenaçat i ha adoptat una actitud defensiva.
Com que l'eriçó pigmeu africà ha estat sotmès a una reproducció controlada per domesticar-lo, avui dia hi ha tota una varietat de colors. D'aquesta manera, encara que el patró de color més comú és el sal i el pebre, podem diferenciar entre els patrons següents:
- Color xocolata: sense màscara facial, l'eriçó color xocolata presenta les pues barrejades amb aquest to de marró i el color crema.
- Color canyella: l'eriçó en color canyella sí que presenta màscara facial però en tons clars en lloc de foscos, podent, fins i tot, tenir el nas rosat en lloc de negre. Les pues solen ser en to crema i cafè clar.
- Color crema: els eriçons que compten amb aquest patró solen tenir els ulls vermells en lloc de foscos, les pues en color crema i no presenten antifaç.
- Copo de neu: els eriçons que presentin aquest patró de color poden ser completament blancs, a excepció del musell, o tenir el 80 % de les seves pues blanques i la resta lleugerament més fosques.
- Panda: amb màscara facial, ulls i musell fosc, i gairebé totes les pues blanques.
- Albino: com tots els animals albins, l'eriçó que compta amb aquesta característica és completament blanc, té els ulls vermells (més clars que l'eriçó color crema) i el musell rosat.
Caràcter de l'eriçó pigmeu africà
Una de les particularitats més destacades de l'eriçó de ventre blanc és que té la capacitat d'enrotllar-se formant una bola de pues amb el cos quan se sent amenaçat. Ho fa com a autodefensa i es pot passar hores en aquesta posició. L'eriçó és un animal espantadís i tímid al principi, fins que no s'ha adaptat per complet al seu nou entorn humà no es mostra confiat, sociable, juganer, tranquil i molt dolç. No solen ser animals agressius, tret que se sentin amenaçats i arribin a mossegar, s altar i emetre un so molt similar a un esbufec.
L'eriçó pigmeu africà és un animal nerviós, mogut i solitari, encara que pot conviure amb altres eriçons sense problemes. I si vols evitar que criïn, també pots tenir dos exemplars del mateix sexe. S'adapta a l'entorn i persones de qualsevol edat sempre que sigui tractat amb respecte i el seu nou amo li doni el temps que necessita. Els eriçons no compten amb una visió molt desenvolupada, per la qual cosa es guien per l'olfacte i l'oïda. D'aquesta manera, si acabes d'adoptar un eriçó i vols que deixi de témer-te, hauràs de deixar que et faci olor perquè reconegui la teva olor i s'hi familiaritzi. Per això, no es recomana que l'amo estigui constantment canviant de perfum i intenti mantenir sempre la mateixa olor.
Abans de procedir a acariciar o agafar un eriçó pigmeu africà s'ha de tenir present el seu caràcter espantadís, de manera que hauràs de deixar que et faci olor primer acostant amb molta cura les mans al seu musell. Quan ell et reconegui i se senti segur llavors podràs agafar-lo també amb compte, sense moviments bruscos i, preferiblement, amb una mà a cada costat del cos però sense deixar els dits entre les pues. En general, als eriçons de ventre blanc no els sol agradar que acariciïn les seves pues, per la qual cosa al principi evita fer-ho. Conformi l'animal s'adapti a tu i es mostri confiat, serà ell qui t'indiqui si ho pots fer. Deixa que explori tant per la llar com per les mans, els braços i les cames perquè s'hi acostumi i aprengui a confiar en la seva nova família. Un cop adaptat, deixarà que l'acaronis, agafis i juguis amb ell.
L'eriçó de ventre blanc pot conviure perfectament amb altres animals més grans que ell, com gossos i gats, ja que si són animals equilibrats i ben socialitzats el més probable és que ignori la seva presència. No es recomana la seva convivència amb fures per la possibilitat de convertir-se en la nova presa, tampoc amb hàmsters ni rosegadors més petits que ell perquè llavors l'eriçó es convertiria en l'atacant.
Cures de l'eriçó de ventre blanc
L'eriçó pigmeu africà no requereix de grans ni excepcionals cures. Es tracta d'un animal molt net, que s'autoassaja i no desprèn una olor corporal desagradable, per la qual cosa no caldrà banyar-lo. En cas de voler-ho fer, haurà de ser cada tres mesos, utilitzant un xampú de pH neutre i aigua tèbia. Després de finalitzar el bany, l'haurem d'assecar molt bé. En tractar-se d'un excel·lent nedador, el que sí que podem oferir de tant en tant és banys d'aigua tèbia només perquè nedi i s'exerceixi, assecant-ho molt bé en acabar.
Com comentem a l'apartat anterior que es tracta d'un animal molt nerviós i mogut, a l'eriçó de ventre blanc li agrada molt caminar, de manera que necessitarà una gàbia amb espai suficient per moure's iafegir una roda d'exercici Les dimensions mínimes que ha de tenir la gàbia de l'eriçó és de 1 m2 d'amplada per 50 cm d'alçada. A més de la roda, la seva gàbia haurà de tenir un cau o refugi amb fenc per amagar-se quan ho necessiti o dormir, una menjadora que no pugui tombar i un abeurador d'ampolla. El substrat pot ser d'encenalls de fusta no tractats o blat de moro triturat. Requereixen una temperatura entre 25 i 30 graus, i prefereixen ambients poc lluminosos. En cas de no assolir la temperatura ideal, es pot col·locar una font de calor a prop de la gàbia per equilibrar i oferir a l'animal les millors condicions. D´ altra banda, es recomana que la humitat de l´ambient sigui menor al 40%.
Els eriçons són animals nocturns, per la qual cosa durant el dia passaran la gran part del temps dormint al cau. D'aquesta manera, és molt important oferir a l'eriçó un refugi còmode, fosc i segur. Quant a l'alimentació de l'eriçó , el més adequat és adquirir pinso específic per a eriçons o animals insectívors i oferir-li-ho durant la tarda. En cas de no trobar-lo, es pot substituir per aliment sec per a gat d'edat avançada i alta qualitat. De forma complementària, es poden donar fruites, verdures, ou i pollastre a l'eriçó, ja que encara que es tracta d'un animal insectívor, segueix una dieta omnívora. De fruites i verdures podem oferir trossos de maduixes, taronges, pomes, peres, plàtans, patata, coliflor, bròquil o enciam. Tot això prèviament rentat i ben trossejat, sempre en quantitats molt petites i sense superar el 20% de la dieta diària. A més, resulta imprescindible oferir a l'eriçó aliment viu, optant per grills, cucs de la farina i cucs. L'ideal és no superar les 10 peces d'aliment viu al dia, ja que tampoc no han d'ocupar la base de la seva dieta. Així mateix, especialment els cucs de la farina tenen un alt contingut en greix, per la qual cosa controlar la quantitat és vital per mantenir la salut de l'eriçó en perfectes condicions.
A més d'oferir-li una gàbia en bones condicions i proporcionar-li una alimentació adequada, dins les cures bàsiques de l'eriçó també entren el manteniment de les ungles i dents. D'aquesta manera, es recomana acudir a un especialista perquè sigui ell qui talli les ungles de l'eriçó i en revisi la dentadura.
Salut de l'eriçó pigmeu africà
Com qualsevol altre animal de companyia, l'eriçó de ventre blanc haurà d'acudir al veterinari de forma periòdica per ser examinat. Com que és un animal sensible, és altament susceptible a patir una sèrie de patologies que s'han de tenir presents per estar alerta i identificar-les a tempo. Les mal alties més comunes als eriçons són les següents:
- Mal alties respiratòries. En cas de no complir amb la temperatura ideal esmentada, l'eriçó pot arribar a patir pneumònia, laringitis o rinitis.
- Mal alties de la pell. De forma ocasional pot presentar sequedat a la pell que pot ser deguda per problemes de temperatura o altres patologies, sent les més comunes la presència d'àcars, fongs o al·lèrgies.
- Mal alties dels ulls. Encara que són menys comuns als eriçons, també poden desenvolupar tastes o glaucomes.
- Mal alties cardiovasculars. Entre totes, la més comuna entre els eriçons pigmeu africans és la cardiomiopatia.
- Mal alties de caràcter digestiu Com la majoria d'animals, els eriçons també poden presentar trastorns com diarrea i vòmits. Així mateix, també sol ser comú el restrenyiment i l'obstrucció gastrointestinal per la ingesta d'alguna joguina o altre objecte.
Si no es deixa sortir a l'eriçó de la seva gàbia en tot el dia, el més probable és que acabi presentant un quadre de estrès o ansietati es converteixi en un animal molt infeliç. Per això, és molt important dedicar gran part del temps a tenir-ne cura, deixar-lo sortir per córrer i caminar. En cas de presentar apatia, pèrdua de gana, caiguda excessiva de les pues, vòmits, diarrea o qualsevol altre símptoma, acudeix al veterinari immediatament perquè examini l'animal i determineu si pateix alguna de les mal alties anteriors.
