Associem els gossos amb diferents imatges i potser la més típica de totes elles sigui la del moviment de la cua, que, a més, erròniament interpretem com un signe d'alegria. Però, de vegades, sobretot en determinats gossos, aquest moviment tan característic s'atura. És el que succeeix al síndrome de la cua freda en gossos
En aquest article del nostre lloc explicarem a què es deu aquesta síndrome, en què consisteix i, el que és més important, quin és el seu tractament i com podem evitar-ho.
Què és la síndrome de la cua freda en gossos?
La síndrome de la cua freda també es coneix amb el nom més tècnic de miopatia coccígia aguda o, en anglès, Limber tail . Es tracta d'una patologia, concretament una miopatia, que afecta les fibres musculars de la cua. Aquestes fibres apareixeran danyades i atrofiades després d'una hiperextensió seguida d'una reducció del flux sanguini de la zona. La temperatura de la cua baixa uns 2-3 ºC respecte a la de la resta del cos.
Es considera que aquesta síndrome sorgeix quan es donen certes causes combinades amb una base genètica. Això vol dir que la síndrome de la cua freda ho pot patir qualsevol gos, però és molt més habitual en determinades races per les seves característiques distintives.
Causes de la síndrome de la cua freda en gossos
La cua freda es relaciona sobretot amb gossos de treball o de caça. Són races com els pointer, els pagesos, els beagle o els setter. L'explicació és que les causes que es relacionen amb l'aparició d'aquesta síndrome és més habitual trobar-les en aquest tipus de gossos. Són les següents:
- Els banys en aigües molt calentes o, sobretot, molt fredes.
- La realització de activitat física molt intensa, sobretot si el gos no està en la seva millor condició o no se li ha preparat convenientment.
- La permanència en un espai tancat sense sortir durant un temps prolongat, sobretot en recintes petits com gàbies o transportins on gos no té la possibilitat d'estirar-se amb comoditat.
- Els ambients amb un elevat grau de fred i d'humitat.
- Els llocs d'alçada elevada sobre el nivell del mar.
- Les sacsejades repetides de la cua amb excessiva força.
En qualsevol cas, la natació en aigua freda es considera la causa més habitual.
Símptomes de la síndrome de la cua freda en gossos
El signe característic de la cua freda és ben visible, ja que es tracta de la flaccidesa de la cua, que apareix penjant. El gos no és capaç d'aixecar-la ni de moure-la, per això és habitual observar que el gos no aixeca la cua i li fa mal o presenta la cua cap avall. La base sol estar rígida als primers centímetres i és habitual que el gos manifesti dolor si intentem manipular-la. A més, el gos pot estar aletargat i llepar o rosegar la cua anormalment Això pot arribar a causar algunes ferides. Tots aquests símptomes tenen una durada variable que va des d'unes hores fins als 10 dies, i és més normal que es mantinguin uns tres dies de mitjana.
En base a aquesta simptomatologia ia l'historial del gos, el veterinari pot arribar al diagnòstic d'aquesta síndrome. A més, es poden fer anàlisis de sang, radiografies o proves molt més específiques com la ressonància magnètica, l'electromiografia o la tomografia computeritzada. Aquestes proves estan orientades a descartar altres patologies en els casos dubtosos.
Tractament per a la síndrome de la cua freda en gossos
Després del diagnòstic, el tractament és senzill i es basa tan sols en dos pilars, que són el repòs i l'analgèsia per evitar al màxim el dolor del gos i el consegüent estrès que aquest li suposa. El veterinari és l'únic professional capacitat per receptar-nos els fàrmacs adequats, així com la dosificació i la pauta d'administració.
En els gossos en què no s'apreciï dolor es pot prescindir de l'analgèsia, però és recomanable aplicar calor o fred sobre la cua segons ens indiqui el veterinari, i, per descomptat, mantenir el repòs per ajudar a la recuperació de la musculatura que s'ha sobrecarregat. El repòs inclou deixar el gos tranquil perquè no s'exciti al punt de necessitar moure la cua per expressar-ho.
És cert que la síndrome de la cua freda en gossos és una patologia autolimitant, és a dir, es resoldrà sola en qüestió de hores o de dies, però ajudem a millorar-lo amb el repòs i, si cal, els analgèsics. En qualsevol cas, convé que sempre consultem amb el veterinari, ja que cal confirmar el diagnòstic, ja que podríem estar davant d' altres patologies que cursen amb signes similars, com traumatismes o fractures a la cua, prostatitis, impactació de les glàndules anals, problemes en els discos intervertebrals, etc. Per això, si observes altres símptomes o notes que el teu gos té la cua inflada, no dubtis a acudir al veterinari.
És una patologia curable, però és habitual que es repeteixi. Per impedir-ho la millor opció és revisar-ne les causes i evitar-les tot el possible. Per exemple, no permeteu que el gos se submergeixi en aigües gelades ni us deixeu realitzar una activitat física extenuant sense la preparació ni els descansos necessaris. Tampoc ho mantinguis en gàbies o transportins de forma habitual.
