El guineu gris (Lycalopex griseus o Pseudalopex griseus), conegut també com a chilla, guineu pampeà o guineu gris patagònica, és un tipus de guineu nativa d'Amèrica del Sud, la població de la qual es concentra principalment a les zones properes a la Serralada dels Andes. Aquests cànids destaquen una gran grandària en relació a les altres espècies de guineus, inclusivament aquelles tradicionals del Vell Món, i un pelatge majoritàriament grisenc que dóna origen al seu nom més popular.
Origen de la guineu grisa
La guineu grisa és originària de la regió sud de Sud-amèrica, distribuint-se des dels dos costats de la Serralada dels Andes, entre Argentina i Xile, fins a la regió cèntrica del Con Sud sud-americà, entre Bolívia i Uruguai. També és possible trobar-ne alguns exemplars habitant al Perú, però de forma molt més escassa. A Argentina, aquesta espècie té una molt àmplia distribució, concentrant-se majoritàriament a les zones semiàrides del centre del país, que inclou les regions pampeanas i patagòniques Però la seva població també habita a la Patagònia Sud argentina, estenent-se fins a la província de Terra del Foc, des del Riu Gran fins a la costa atlàntica.
Del costat xilè dels Andes, aquests cànids són més coneguts com a chillas i habiten principalment a les zones rurals del centre i sud del país, des de la costa pacífica fins a la Serralada. Les guineus grises eren tan representatives i comunes en aquestes zones que van donar nom a la ciutat de Chillán. A Xile, les guineus grises s'han adaptat millor que en altres llocs a viure a prop de les zones urbanitzades, però la caça encara és una gran amenaça per a la supervivència en aquest país andí.
La guineu grisa és descrita per primera vegada el 1857 gràcies a les investigacions del naturalista, zoòleg i botànic anglès John Edward Gray. Com que aquests cànids li van resultar similars als " guineus veritables" del Vell Món, especialment a la guineu vermella, Gray originalment els registra com Vulpes griseus. Diversos anys més tard, la guineu grisa és traslladada al gènere Lycalopex, al que pertanyen altres espècies de guineus sud-americanes, com la guineu de Darwin, la guineu vermella i el i la guineu de les Pampas. Però també és possible trobar la sinonímia Pseudalopex griseus per referir-se a aquesta espècie.
Aspecte de la crida
Si bé és considerat un cànid petit, la guineu grisa posseeix una grandària destacada en relació als altres guineus. El seu cos sol mesurar entre 70 i 100 cm de longitud total a l'edat adulta, comptant amb la cua que pot arribar a tenir uns 30 cm de llarg. El seu pes corporal mitjà es calcula entre 2, 5 i 4, 5 kg, sent les femelles lleugerament més petites i primes que els mascles.
El seu nom, com podem suposar, fa referència al seu color de pelatge, que sol ser majorment grisenc al dors i llom Però s'observen algunes zones groguenques al cap ia les potes, taques negres a la barbeta ia la punta de la cua, i unes bandes també de color negre a les cuixes i al dors de la cua. A més, el seu ventre sol exhibir un color blanquinós, i prop de les seves orelles poden aparèixer uns reflexes vermellosos.
Complementant les característiques físiques destacades de les guineus grises, cal esmentar el musell punxegut, les orelles grans i triangulars amb les puntes lleugerament arrodonides, i la cua llarga que contribueix per al seu equilibri i l'ajuda a impulsar-se quan voleu escalar els arbres del seu hàbitat natural.
Comportament de la guineu grisa
Sense cap dubte, el tret més destacat i curiós sobre el comportament de la guineu grisa és la seva sorprenent habilitat de grimpar pels arbres i altres superfícies. De fet, aquesta és l'única mena de guineu en què s'ha observat aquesta conducta, que clarament l'ajuda a escapar de possibles depredadors i tenir una visió privilegiada del seu propi hàbitat, col·laborant també per a una cacera millor. Un altre característic hàbit de caça de les guineus grises és que solen treure avantatge de la seva bon exercici a l'aigua per ofegar les seves preses, impedint que s'escapin. De fet, aquests cànids són molt bons nedadors i fins i tot poden fer servir l'aigua per refrescar-se durant els dies més càlids.
Per parlar en caça, la guineu grisa és un animal omnívor que manté una dieta molt variada en el seu hàbitat. A més de caçar les seves pròpies preses, que són majoritàriament mamífers i aus de petit i mitjà port, aquests cànids també poden aprofitar-se de la carronya deixada per altres depredadors, i sol consumir fruits per complementar-ne la nutrició.
Cas es trobi en una època o regió d'escàs aliment, la guineu grisa també pot comportar-se com un carnívor oportunista, capturant ous d' altres animals, i caçant també rèptils i artròpodes. I quan s'adapten a viure a prop de ciutats i poblats, poden arribar a atacar les aus de corral o aprofitar-se dels residus de l'alimentació humana.
Reproducció de la guineu grisa
L'època de reproducció de les guineus grises sol passar entre els mesos de agost i octubre, començant a finals de l'hivern a l'hemisferi Sud. Però el període d'aparellament pot variar significativament segons l'hàbitat on viuen els individus. Aquests cànids són monògams i fidels a la seva parella, trobant-se sempre amb la mateixa a cada època reproductiva, fins que un dels dos mori. Així mateix, solen passar molt de temps sense aparellar-se fins que se sentin preparats per triar una nova parella.
Igual que tots els cànids, les guineus grises són animals vivípars, és a dir, la fecundació i desenvolupament de les cries es dóna a l'interior del ventre matern. Les femelles experimenten un període de gestació de 52 a 60 dies, després del qual solen donar la llum a ventrada de 4 a 7 cadells, que seran alletats fins a completar els seus 4 o 5 mesos de vida. Alguns dies abans del part, la femella buscarà o construirà amb l'ajuda del mascle una mena de cova o cau, en la qual podrà estar protegida per parir i cuidar les seves cries.
El mascle es mostra participatiu durant la lactància i criança dels cadells, portant menjar fins al cau perquè la femella es mantingui fort i sa per alimentar les cries, i ajudant a protegir el refugi. Els cadells comencen a sortir del cau i explorar el medi exterior poc temps després de complir el primer mes de vida. Però romandran amb les seves mares fins a complir uns 6 o 7 mesos, i només assoliran la maduresa sexual a partir del seu primer any de vida.
Estat de conservació de la guineu grisa
Malgrat estar considerada com una espècie de "preocupació menor" segons la Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), la població de guineus grises està disminuint de forma alarmant a les regions pampejanes i patagòniques d'Argentina i Xile.
La caça continua sent una de les principals amenaces a la supervivència de la guineu grisa, així com la intervenció humana en els ecosistemes. Amb l'avenç de l'home sobre el seu hàbitat i l'adaptació de la guineu grisa als voltants de les zones urbanitzades, la caça s'ha intensificat principalment perquè els petits productors intenten protegir els ocells de corral i el bestiar oví. A més, les guineus grises són caçades des de fa diversos anys per a la comercialització de la seva pell, que registra un alt valor de mercat per a la confecció d'abrics i altres peces de roba d'indumentària. La "caça esportiva" és una altra pràctica cruel i innecessària que posa en risc la conservació d'aquesta i de tantes altres espècies sud-americanes.
Feliçment, bona part de la població de guineus grises a Xile i principalment a Argentina ja es troben a Parcs Nacionals i altres regions protegides, en què la seva caça està prohibida i la seva població no interfereix en les activitats econòmiques i de subsistència de la població local.
